Teoria Funcionalista

Imagen

Wolf ens endinsa en la teoria funcionalista…

La teoria funcionalista s’ocupa de les funciones, es a dir, la pregunta de fons no serà sobre els efectes sinó sobre les funcions exercides per les comunicacions de masses a la societat, i concentra la atenció sobre les conseqüències objectivament demostrables en el seu conjunt o sobre els seus subsistemes.

hqdefault1

 

El sistema social en la seva globalitat és concebut com un organisme en que les seves diferents parts exerceixen funcions de integració i de manteniment del sistema.

 

Anuncios

Wolf. Contexts

Presentació d’alguns del models d’estudis metodològics sobre els mitjans de comunicació.

 

 

La teoria hipodèrmica. Cada membre del públic de masses es personal i directament “atacada” per el missatge. És la teoria que s’ocupa de la manipulació i la propaganda.

 

La teoria vinculada a les visions empíric-experimentals o de la “persuasió”. Es la revisió del procés comunicatiu entès com una relació mecanicista i immediata entre estímul i resposta, i posa en evidència la complexitat dels elements que entren en joc en la relació entre emissor, missatge i destinatari. Factors relatius a l’audiència (interès per adquirir informació, exposició selectiva, percepció selectiva, memorització selectiva), o factors vinculats al missatge (credibilitat del comunicador, l’ordre de les argumentacions, exhaustivitat de les argumentacions, explicitació de les conclusions).

persuasion

 

La teoria derivada de la investigació empírica sobre el terreny o dels “efectes limitats”. Aquesta estudia la influència i relaciona els processos de comunicació de masses amb les característiques del context social en que es produeixen.

 

Conclusió (Chomsky)

L’autor considera que els mitjans de comunicació de masses dels Estats Units són institucions ideològiques efectives i poderoses, que tenen una funció propagandística de suport al sistema mitjançant al seva dependència de les forces del mercat, els suposats interioritzats i la autocensura, i sense una coerció oberta significativa.

Aquest sistema de propaganda s’anat fent cada vegada més eficient en les dècades recents, amb el desenvolupament de les rets nacionals de televisió, la més gran concentració dels mitjans de comunicació de masses, les pressions de la dreta a la radio i televisions públiques, i el creixement en l’abast i sofisticació de les relacions públiques i el tractament de noticies.

Però també considera que hi ha motiu per a la esperança amb la organització i auto-educació de grups de la comunitat i del lloc de treball, juntament amb l’activisme i l’articulació de rets de comunicació serà possible avançar cap a la democratització de la vida social.

 

 

Els guardians de la llibertat

Chomsky analitza del paper dels Estats Units i dels mitjans de comunicació en les guerres de Indoxina (Laos i Cambotja).

 

 

Com els fets que es coneixien foren seleccionats, modificats i en ocasions inventats per crear una imatge determinada per oferir a la població en general.

Fets com els bombardejos de Laos (“Llanura de los Jarros” arrasada pel napalm i les bombes de saturació B-52) o l’anomenada dècada del genocidi a Cambotja s’ajusten a un model de propaganda per part dels mitjans de comunicació.

Chomsky dissecciona les tres fases d’aquesta dècada:

La primera fase, de la qual Estats Units és la principal responsable, va ser poc investigada i poc condemnada, on les víctimes eren “indignes”.

La segona fase, la era de Pol Pot, descrita com a un holocaust amb víctimes “dignes”.

Durant la tercera fase les víctimes tornaren a ser “dignes”, per patir sota el govern vietnamita que es convertiren en els dolents de la pel·lícula.

La conclusió a la que arriba, Chomsky, es:

Occidente se consumió por el horror de las atrocidades cometidas por los Khmer rojos durante la segunda fase, no por una súbita pasión por el destino del sufriente pueblo de Camboya, como deja bien claro la historia durante la primera fase, y en otros lugares, sino porque los Khmer rojos tenían un provechoso papel a desempeñar, a saber: permitir una justificación a posterior; por los anteriores crímenes cometidos por los franceses y los estadounidenses en Indochina, y facilitar la reconstrucción de la ideología occidental tras el trauma de Vietnam, así como superar el pavor por el «síndrome de Vietnam» y preparar el terreno para «el resurgimiento de los Estados Unidos» en la prosecución de su vocación histórica de defender la libertad y la justicia. Por la misma razón los hechos que sucedieron en realidad fueron, y siguen siendo, de escaso interés.”

 

Umberto Eco

L’objecte d’estudi són les relacions entre la cultura popular i el mitjans de comunicació, i les relacions actuals entre alta cultura i cultura de masses, que analitza mitjançant dos enfocaments contraris: els apocalíptics i els integrats.

Per l’apocalíptic una cultura compartida per tots, que s’adapti a tots, es un contrasentit monstruós. La cultura de masses és la anticultura i els mitjans de comunicació tenen la culpa de tots el mals de la societat.

L’integrat, per contra, no es planteja si la cultura ve de dalt o de baix, té una actitud passiva i consumeix indiscriminadament, donant per bo tot allò que surt als mitjans de comunicació.

 

Si Umberto Eco escrivia sobre aquest tema als anys setanta, aquesta polèmica distinció entre apocalíptics i integrats segueix vigent, l’any 2013, Bibiana Ballbè, coneguda periodista, va ser l’encarregada de l’acte d’inauguració de l’Arts Santa Mònica, rebent nombroses crítiques des de sectors culturals per aquesta gestió. Un altre conegut periodista la defensà d’aquesta manera:

“se li ha donat un argumentari previsible, segons l’esquema descrit per Umberto Eco en els setanta: els apocalíptics i nobles artistes denuncien el protagonisme dels integrats, encarnats en Ballbè, televisiva i superficial, que profana el temple de l’alta cultura, puaj. Com si fos la primera vegada”. Però “molts dels que –sobretot els madurs– que disparen contra Ballbè també atacaven al conseller Cahner, per tot el contrari” Francesc Marc Àlvaro

 

NOAM CHOMSKY

Chomsky, professor nord-americà, acusa els mitjans de comunicació, principalment dels EUA, de coaccionar el diàleg per afavorir el interessos de les grans corporacions i del govern. En el llibre Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media (Fàbriques de consens: L’economia política dels mitjans de comunicació), tracta el tema i ens mostra el model de propaganda usat per aquests.

“Els mitjans de comunicació de masses actuen com a a sistema de transmissió de missatges i símbols per al ciutadà mitjà. La seva funció és la de divertir, entretenir i informar, així com inculcar als individus els valors, creences i codis de comportament que els faran integrar-se a les estructures institucionals de la societat. En un món en el que la riquesa està concentrada, i en el que existeixen grans conflictes d’interessos de classe, el compliment d’aquest paper requereix una propaganda sistemàtica”.

Per difondre aquesta propaganda, Chomsky, ens descriu cinc filtres que ha de superar una noticia abans de ser publicada:

– Magnitud, propietat i orientació dels beneficis dels mitjans de comunicació, és a dir, les empreses dominants en els mitjans són grans negocis, controlats per persones molt poderoses, i amb vincles amb els bancs i els governs.

– Per a fer negocis és necessita el beneplàcit de la publicitat, ja que és la principal font d’ingressos d’aquests mitjans.

– El subministre de noticies al mitjans, està proporcionada per el govern, les empreses i els anomenats “experts”.

– Contramesures i correctius diversos com a mètode per a disciplinar els mitjans, per compte dels reforçadors d’opinió.
– L’anticomunisme com a religió nacional i mecanisme de control.

 

FREDERIC JAMESON

Crític cultural marxista nord-americà, teòric del postmodernisme.

 

Diu Jameson que el postmodernisme, ja sigui estètic o polític, si es que existeix i no és una mistificació, és el mode cultural dominant en les societats capitalistes occidentals. En el seu llibre El giro cultural analitza les diferents postures envers el postmodernisme, ja sigui les que el consideren corrupte, com les que troben que és una forma de innovació cultural i d’una estètica saludable i positiva.

 

Hi ha els antimodernistes/propostmoderns, que consideren el postmodernisme una nova manera de pensar i de ser en el món i celebren la nova alta tecnologia de la informació en les societats postindustrials.

 

Per contra, també hi ha els adversaris, els que es dediquen a desacreditar el posmodernisme per la seva mala qualitat i irresponsabilitat, i neguen la desaparició de l’alt modernisme al considerar-lo viu i vital, són els promoderns/antipostmoderns.

 

Jameson considera que estem dins de la cultura del postmodernisme, així que és difícil fer un judici ideològic, per tant, en lloc de denunciar les complaences del postmodernisme com un símptoma final de decadència o saludar les noves formes com l’herald d’una nova utopia tecnològica i tecnocràtica, és més lògic avaluar la nova producció cultural com una modificació general de la cultura mateixa, amb la reestructuració social del capitalisme tardà.

 

El que sí que està clar, és que la distinció, pròpia del modernisme, entre alta cultura i cultura de masses està a punt de desaparèixer, la tradició antitètica de lo clàssic i lo popular es fusionen i el que s’estigmatitzava com a cultura comercial o de masses és avui inclòs en el nou regne cultural.

 

Imagen

 

 

Jean Baudrillard

Sociòleg francès (1929) i un dels teòrics culturals de la nova sensibilitat postmoderna, aquesta tendència lamenta la mort del poder escandalós i bohemi de l’art modern, de la seva capacitat per sorprendre i disgustar a la classe mitja, i critica la seva conversió en quelcom central i clàssic, l’art modern ha sigut canonitzat.

Baudrillard, afirma que les representacions culturals, els artefactes, les imatges, els sentiments, les estructures psíquiques, tot, ha passat a formar part del món de lo econòmic (J. Store).

En aquesta època postmoderna vivim en una cultura del “simulacre” (un simulacre és una copia idèntica sense un original), no hi ha distinció entre original i copia, hi ha simulació.

Aquesta simulació no correspon a un territori, a una referència, a una substància, sinó que és la generació per els models d’alguna cosa real sense origen ni realitat: lo hiperreal.

Al contrari que la utopia, la simulació parteix del principi d’equivalència, de la negació radical del signe com a valor, parteix del signe com a reversió i eliminació de tota referència.

La representació intenta absorbir la simulació interpretant-la com falsa representació, la simulació engloba tot l’edifici de la representació prenen-la com a simulacre.

 

…més Mauro Wolf

Una vegada més Mauro Wolf analitza més evolucions teòriques sobre els estudis de la comunicació.

Teoria culturològica

Màxim representant Edgar Morin.

Considera que la cultura de masses forma un sistema de cultura, constituint-se amb un conjunt de símbols, valors, mites i imatges referits tant a la vida pràctica, com a l’imaginari col·lectiu, però no és l’únic sistema cultural de les societats contemporànies, sinó que són societats amb realitats poli-culturals que s’impregnen de cultura nacional, religiosa o humanista i a la vegada penetren en la cultura nacional, religiosa o humanista (Morin).

Estudis culturals

Aquest corrent teòric té la seva seu i origen entre els anys 50 i 70 a Anglaterra al voltant del Center for Contemporany Cultural Studies de Birmingham, vinculada al neomarxisme i a la Nova Esquerra, amb autors com Raymond Williams, Richard Hoggart, Paul Willis, Stuart Hall, David Morley, Jay Blumler, Ien Ang, James Lull, Angela McRobbie, Henry Jenkins, Tamar Liebes o Elihu Katz.

Caracteritzada per fixar-se en les estructures socials i el context històric com a factors essencials per entendre l’acció dels media.

El tema central en els postulats d’aquest corrent és el concepte cultura, i la definició de la cultura pròpia de la societat contemporània.

En el concepte cultura hi caben tant els significats i el valors que surten i es difonen entre les classes i els grups socials, com les pràctiques efectivament realitzades a través de les que s’expressen valors i significats i en les que estan contingudes.

Teories comunicatives

Hi ha tres elements que formen el paradigma dominant en els estudis mediològics: la perspectiva sociològica, el context socioeconòmic i les teories comunicatives.

Wolf considera que cal trobar i profunditzar tots el possibles punts de integració, correspondència, traducció i assimilació entre la tendència sociològica i la pertinença comunicativa. I analitza alguns models com són:

Model comunicatiu de la teoria de la informació

Model comunicatiu semiòtic-informacional

Model semiòtic-textual

 

STUART HALL

Autor que fa de l’estudi de recepció del mitjans de comunicació un dels temes centrals de la seva recerca, i analitza el circuit cultural i l’articulació de les etapes de producció i consum; el significat cultural es produeix i incrusta en cada nivell del circuit el treball del qual és necessari però no suficient per a determinar el pas següent.

El 1973, Stuart Hall escriu un article sobre la codificació i descodificació en el llenguatge televisiu que es converteix en un referent dels estudis de Comunicació de Masses i en els inicis dels anomenats Estudis Culturals.

En el article suggereix la vital importància de la interconnexió de les estructures i processos socials amb les estructures formals i simbòliques en un anàlisi cultural.

Es busca esbrinar com “les estructures o operacions textuals” en televisió orienten la lectura del receptor, ja que en el procés de descodificació textual el lector és vist com a part implicada. Hall considera que el processos de codificació i descodificació estan relacionat i malgrat no ser processos idèntics, necessiten la reciprocitat perquè hi hagi la comunicació.

Hall distingeix entre tres tipus de lectura del discurs televisiu:

Lectura dominant o hegemónica. Quan el receptor descodifica el missatge de la mateixa manera que s’ha codificat.

Lectura negociada. Quan l’espectador accepta el codi però l’adapta a les seves necessitats.

Lectura oposicional. Quan l’espectador descodifica el missatge de manera totalment oposada a com es va codificar.

Imagen

Hall, en el seu article, utilitza el gènere “Western”, un programa televisiu de entreteniment, per mostrar com el reconeixement de la televisió com a discurs, un esdeveniment comunicatiu i no un simple fet comportamental, té el seu reflexa en la investigació clàssica sobre la relació entre televisió i violència.